Se n'anava el dia següent d'aquell encontre al seu estimat Carcaixent. On està el Xiquet? On està? Ell, com altres valors nostres, ha hagut d'emigrar per veure el seu talent i la seua tasca reconegudes. Està a la Middle Tennessee State University, estudiant un Màster en Direcció i treballant, també, com professor assistent: "em brinden l'oportunitat de tenir una banda simfònica per a provar i anar trencant batuta. De moment s'han presentat més obres meues a Estats Units que a Espanya, encara que ací no em puc queixar perquè s'estan presentant algunes a certàmens de banda. Ja no tindré només l'ordinador per a escriure, sinó l'instrument per a provar les coses i créixer com a compositor, en síntesi, créixer com a músic". Quina sort la dels yankees.

Les últimes gestions en un matí frenètic acabaren, per fi, en una terrasseta amb cervesa- "de botellín", no canya- i unes olivetes per fer gana. Un merescut glop desprès de la carrera en bicicleta sota el sol de migdia a l'agost. Que a Carcaixent això pica. Els aclaparaments del rellotge s'esvaeixen quan tomba l'any de calendari per reconstruir el relat de la seua vida:  "el segon de BUP no el vaig acabar perquè a més de ser molt jove, que estàs molt volat... Aquell estiu va eixir l'oportunitat de tocar en una orquestrina. Tindria uns quinze anys i va ser el meu primer estiu fora de casa, guanyant diners, uau!!!". Però abans d'aquell estiu, ja havia format part de la Jovejazz Band de Carcaixent, dirigida per José Luis Granell. I d'aquell temps ve el seu nom: "jo era el més jove, i tots sempre 'xiqueeeeeeet, xiqueeeeeet', 'fes un solo, xiquet'. I ací em tens, encara ho sóc".

Però el jazz encara era una paraula exòtica i, potser per això, tan atractiva. Jesús Santandreu va conèixer els primers misteris de la improvisació en el bar dels seus pares: "es deia La Bolera, tinc gravat el so del disc de Louis Armstrong que posava mon pare. Sí, mon pare tenia un tocadiscs i tota la col·lecció de Fundador gràcies al bar. Reunies taps de botella i per cada nombre et donaven un disc. Era una col·lecció molt eclèctica i l'accés a la música que jo tenia, de jazz n'hi havia molt poquet".

El Xiquet anava fent anys i començava a enginyar-se-les per poder envoltar-se de jazz: "jo els discos me'ls gravava perquè encara que érem músics a casa- ma mare toca l'acordió-, no podia comprar-me'ls. El primer equip bo de música el teníem a casa pel meu germà. Ell tocava en una orquestra i va guanyar uns dinerets per comprar un equip. Jo flipava amb el so de la música. I ja començava a llegir llibres, com l'Omnibook de Charlie Parker. M'obsessionava perquè jo llegia sobre Charlie Parker, i veia els seus solos però no sabia com sonava ell, i a veure com aconseguia els discs! Comprava cintes i la gent que coneixia que tenia discs me'n gravava. Tenia amics més majors que jo amb els què escoltava jazz".

Aleshores va arribar el desconcert de la mili que va alimentar amb Miles Davis i John Coltrane, i aquell- sens dubte- va ser l'ancoratge al món que hui el fa ser com és: "en la mili aprofitava per a transcriure, de fet allà vaig fer la meua primera transcripció. De vegades transcrivia coses de músics que no sabia ni qui eren... pero buahh!! I de Charlie Parker tot, fins que no vaig aconseguir tocar-ho tot no vaig parar. Després ja vaig començar a ser més selecte, transcrivia Coltrane també, però no la època més heavy. Això em feia por... Recorde que quan l'escoltava tenia una sensació d'ofegament perquè allò em sobrepassava. Crec que era el disc de Transition, el tenia gravat en una cinta gràcies al baterista Bernardo Escrivà. Recorde que posava allò un poquet i ho parava i pensava 'ufff... això què es??? Açò no és possible!'".

Brota la innocència d'aquells dies en les seues paraules, quan estava tot per fer, quan tot era nou i les possibilitats ací encara eren totes. En tornar de la mili es forma el grup Saxomania on tenia l'oportunitat de tocar més i d'escriure arranjaments: "gràcies a Saxomania guanyàrem un concurs a Eivissa i el grup es converteix en un referent nacional. Aleshores ja comence a estudiar com un condemnat, amb una disciplina boja, meticulositat, apuntant tot el que feia. També perquè era conscient de les meues limitacions, escoltaves tocar Perico [Sambeat], Ramón Cardo i José Luis Granell- que han sigut els meus referents –i, bé, era com que almenys havia de ser així".

En esmentar els noms de casa perd el fil de la conversa, s'oblida de la història pròpia i comença a parlar dels altres amb íntim agraïment. Ell sabrà les hores conjuntes, les ajudes i recolzaments, però són els noms propers els que obrin l'esquerda emocional d'aquest home d'aparença resolta. És ara quan es comprèn que el Xiquet no es comprèn sense els altres: "tenim molta sort a València, tenim gent boníssima des de Vicent Macián- qui per a mi és el millor que hi ha ara al país-, Toni Belenguer- és com si haguera vingut d'un altre planeta a donar-nos un missatge, de què és el que hi ha al cosmos- , Carlos Martín, Albert Sanz... Gent només de València! Són amb els què jo estudiaria ara. I sense comptar als màsters com Perico, Ramón, Joan Soler...".

De Xiquet  a Superjazz

Als vint-i-sis Jesús Santandreu va marxar a Berklee College of Music. Allà, a la faceta transatlàntica sense la qual no pot entendre's aquesta música, es va produir el canvi definitiu en la seua jove carrera: "vaig arribar amb el saxo alt i vaig tenir molta sort perquè als mestres els agradava com tocava. Però hi havia per poder tocar d'una manera més honesta. I amb això no vull dir que tocar cerebral no siga honest, és igual de vàlid... però supose que és més autèntic tocar amb els dos. No es pot basar tot només en la intuïció. Miguel Mengual va ser una de les persones que m'ajudaren a descobrir-ho, ell té una sensibilitat realment excel·lent". I com a tancament d'una primera etapa musical i principi d'una nova, el canvi: "em vaig adonar el que més m'agrada és Coltrane. Així que el més interessant era poder seguir-lo amb les mateixes notes que ell tocava, i per això vaig decidir penjar l'alto i agafar el tenor. Vaig començar a transcriure com un boig, i a tocar els discs d'orella sense saber-ne l'harmonia. Mengual és molt responsable d'això també".

Van ser quatre anys intensos a Berklee en què va coincidir amb músics com Miguel Zenón, el trompetista Avishai Cohen, Abe Rábade- a qui considera el seu germà en música-, Kendrick Scott, André Fernandes, Javier Vercher... Uns anys de lluita i de creixement continus, en què les dificultats es veien recompensades amb generositat. "No tenia prou de pasta i al principi passava amb arròs blanc, pomes i per a desdejunar got i mig de Coca-Cola. Vaig aconseguir feina a la cafeteria de Berklee. Eren moltes hores de curro, acabava a la cafeteria i me n'anava a la cabina a estudiar", i ho conta amb anhel perquè va ser una etapa d'oportunitats i d'expansió. Envoltant tot aquell treball brollen els flàixos d'anècdotes irrepetibles: "vivia a casa del Branford Marsalis amb Raul Romo, Rubén Morán, Víctor Prieto i un xic que feia Ciències del Mar que en veure que tots tocàvem es va posar les piles. Feiem tota classe d'activitats. De vegades, quan estàvem tots tocant a casa, jo em posava un pijama de cowboy, de calçotets llargs i camiseta blanca, els calçotets per damunt i una tovallola de capa. Em vaig retallar una 'S' i em posava una gorra. Era la conya del Superjazz. Venia la gent a casa i els obria vestit. Em preguntaven què feia així vestit i els deia que necessitava vestir-me pel meu alter-ego. Era una conya, ho vaig fer un parell de dies per riure i es va escampar!".

El millor que es trobà a Berklee foren aquells quatre mil estudiants de tot el món i una diversitat en què evolucionar, molta exigència que es veia recompensada amb un reconeixement de l'esforç i del talent reflectit en ajudes: "em becaren, a mesura que treies bones notes t'ajudaven cada vegada més, és molt d'agrair, et trobes abrigallat".

El Xiquet que (ens) composa

En acabar les perícies de Berklee, Jesús Santandreu va decidir de tornar i desenvolupar la carrera a la seua terra. Diu que estava molt bé ací, tocant amb els músics de casa i amb companys de Portugal com Zé Eduardo, Bruno Pedroso o Nelson Cascais: "no trobes a faltar res d'allà, perquè ací ho tens. Jo anava a totes les jams que podia, anava a on fóra, si feia falta agafava l'autobús a Alacant. Ens agradava tant tocar junts que de vegades fèiem sessions d'un dia, ací mateix a casa del meu germà, des de les onze del matí fins les quatre del matí. Amb Carlos Martin, Macián... Tocar, tocar, tocar... buscar nous conceptes, fer canvis, provar, provar... Era un procés productiu i creatiu molt interessant. A València! Tenim passió per fer música, després els escoltes i ho entens tot: hi ha molta disciplina".

Però un accident al Palau de la Música va fer que aquesta marxa es detingués uns mesos que va invertir en transcriure Dear old Stockholm de Coltrane, amb especial interès per One down, one up: "em feia molta il·lusió. A Boston l'escoltava amb Abe i ens sonava diferent. I vaig a aprofitar el temps per a donar forma a un dels anhels que tenia. Em va marcar moltíssim...".

El Xiquet, poc a poc, va endinsar-se al món de la composició, faceta que l'ha tornat a portar a l'altra banda del globus: "quan comences a escriure per a molta gent és difícil de tornar enrere. M'agrada escriure per a simfònica, tinc molts arranjaments. Compondre és un treball molt solitari, però em resulta més fàcil de dur, compondre, que tocar. Ara mateixa la meua vida se centra en la composició simfònica, i vull continuar en aquest àmbit perquè m'agrada la sensació".

En parlar en present Jesús Santandreu es mostra més reservat i té cura de les seues paraules. Pensa prou què dir, però la seua agilitat mental l'ajuda a mantenir l'espontaneïtat, perquè de la meticulositat de les seues composicions impregna també la seua conversa: "puc passar-me dos dies component quatre compassos, fins trobar el balanç i la textura que busque. Crec més en el treball que en el talent, si tens talent ho tens més fàcil, però implica també tenir una responsabilitat molt gran perquè et deus a ell. Jo sóc un treballador".

I així, mentre busca les paraules exactes per no donar lloc a malentesos ni  a enaltiments d'egos, torna a preocupar-se del rellotge. És hora de dinar i no dubta a obrir les portes de sa casa per continuar parlant dels seus projectes i de les seues idees. Per explicar, amb nostàlgia anticipada, els racons de l'estudi en què ha passat hores i hores de composició davant de les seues dues estimades pantalles d'ordinador. Tot ple de caixes i encara coses per tancar i per fer, però la seua generositat, les seues ganes, la necessitat de compartir la seua passió van per davant i prepara un dinar que confirma sobre taula que Xiquet és també un cuinetes. Jesús Santandreu, una altra de les nostres sorts obligada a fer un salt, mentre ací ens consola la consciència que les aus migratòries sempre troben el camí per tornar a casa.

Fotografía
Carlos Pinto