Oferta Sedajazz. Grupos musicales

BARRET JAZZ ENSEMBLE

Barret Jazz Ensemble presenta su primer proyecto musical, Sweet Swing, una inspiradora demostración de que la música no tiene edad.

Barret Jazz Ensemble presenta Sweet Swing!

Esta original formació demostra que un debut musical no té edat. Aquest ensemble va sorgir a Sedajazz, on es van donar trobada diferents vides amb una mateixa inquietud. Els músics que donen forma a Barret Jazz Ensemble han anat perfilant al llarg dels anys diferents trajectòries professionals. Hi trobem un botànic, un jardiner, un maquinista; també un enginyer químic, un metge, un apotecari, un fuster, o un informàtic. Però tots ells parlen el mateix llenguatge, el jazz, amb un instrument entre les mans. És ara, passats els cinquanta, quan l'afició per la música que ha anat marcant les seues vides adquireix importància. Tots ells van arribar a Sedajazz cercant algun taller que s'ajustara a les seues necessitats, dins de l'àmplia oferta d'aquest col·lectiu de músics. Però el bagatge i l'edat de cadascun dels candidats van fer que Francisco Blanco Latino, director musical de Sedajazz, decidira crear un nou projecte en el qual la diversitat dels músics fóra el motiu d'unió. En opinió de Latino, "és una de les activitats mes satisfactòries que desenvolupem en el taller de Sedajazz; el treball amb aquest magnífic combo ens enriqueix tant en l'aspecte musical com en l'humà. És una sort poder unir a personalitats tan diferents, a més de ser molt il·lusionant poder compartir grans estàndards del jazz sense més pretensions que el gaudi de la música i oferir bones sensacions al públic".
 
Després d'un any de treball conjunt, Barret Jazz Ensemble es presenta una vegada més al públic. La peculiar barreja dels membres de la banda troba reflex en el repertori escollit per als concerts, una selecció dels estàndards més representatius dels anys trenta, en els quals el swing compta amb l'experiència d'una maduresa de jove il·lusió.

 
El Repertori

Go Daddy-O Scotty Morris 1997 arr. John Berry
Malgrat tractar-se d'una composició en la més pura línia del swing dels anys 30 i 40, aquesta fou composada l'any 1997 per Scotty Morris, fundador de la banda Big Bad Voodoo Daddy, especialitzada en la música de la era del swing i que constitueix un dels millors exemples del renaixement del jump swing dels anys 80-90.
 
Moten Swing  Buster Moten & Bennie Moten 1932   arr. Peter Blair
Aquesta és una de les peces més representatives de la quintaessència del swing de Kansas City. El títol fa referència al cognom dels compositors, Bennie Moten, líder i pianista de la orquestra  homònima i el seu nebot "Buster" Moten, acordionista i pianista. La "Bennie Moten's Kansas City Orchestra" treballà en la ciutat de Kansas dels anys 20 i 30 i contribuí a la definició d'un swing amb influències del Blues i caracteritzat per l'ús repetitiu de frases i riffs. En aquesta banda s'integraven Count Basie, que després formaria la seua pròpia i seguiria interpretant Moten Swing com a peça favorita del repertori. Un film de Robert Altman, "Kansas City", 1996, recull l'ambient polític, social i jazzístic dels anys 30, incorporant una moderna interpretació de "Moten Swing".
 
Mood Indigo  Duke Ellington & Barney Bigard 1930 arr. Roger Holmes
Originalment fou composada per a ser emesa en la ràdio en octubre de 1930 amb el títol  "Dreamy Blues." Per a Ellington aquest va ser el primer tema concebut per a la ràdio. L'èxit fou de tal magnitud que el mateix Duke comenta que al dia següent es va vore inundat per l'abundant correu que li arribà, de tal manera que ràpidament  s'escrigué una lletra i li canvià el nom a l'actual de Mood Indigo. Des d'aleshores es convertí en un estàndard molt popular, a més d'aparèixer en nombroses pel·lícules com ara, Els Intocables (1987),  així com la música que tanca el film The Cotton Club (1984).
 
It Don't Mean a Thing  Duke Ellington 1931 arr. Roger Holmes
Provablement aquest és un dels millors exemples de l'habilitat del swing per captivar la imaginació popular i per això mateix es convertí en part del llenguatge universal de la era del jazz. Gravat el 1932, el títol deriva d'una frase de Bubber Miley's que per aquest temps deixà la banda. Aquesta frase es refereix a la interpretació en Jazz, on el swing és un aspecte bàsic, un balanceig, un caminar voluptuós com el galop d'un cavall. En poques paraules ens diu que sense swing, la música no significa res, no s'entén. Els musics locals expressen el mateix quan diuen d'una música que sona 'gallego'.
 
Basin Street Blues Spencer Williams 1926 arr. Gordon Goodwin
El títol d'aquest tema el dona el carrer on el compositor va viure durant la joventut amb sa tia Lulú, que regentava un dels prostíbuls més famosos de Storyville, en Nova Orleans, un barri on es concentrava la industria del sexe. En nom del carrer es deriva de la resclosa (canal basin o turning basin) del canal de Corendelet, a Nova Orleans, que dona nom també a Canal Street. L'any que el pianista i compositor Spencer Williams publicà aquest estàndard el nom del carrer havia estat substituït pel de North Saratoga Street. No obstant això, l'èxit de la cançó i el renaixement del jazz durant els anys 40, va fer que es recuperara el nom original l'any 45, el que va servir per a celebrar-ho amb un concert de Louis Armstrong a l'auditori municipal de Nova Orleans. La versió d'Armstrong, gravada el 1929, és la més difosa i popular.
 
Satin Doll Duke Ellington & Billy Strayhorn 1953 arr. Jim Progris
Ha hagut molta especulació, fins i tot en els jutjats, sobre quin dels dos autors que la signen, escrigué realment Satin Doll. És possible que la música no fora composada conjuntament pels dos, sinó que fora obra del pianista-arreglista Billy Strayhorn, que treballava estretament amb Ellington. També hi ha polèmica sobre l'origen del títol encara que es veu com a probable que fóra el sobrenom que Staryhorn usava per a sa mare. Inicialment Satin Doll no fou una de les peces favorites del repertori de l'orquestra de Duke Ellington però, en escoltar la interpretació del pianista Billy Taylor va decidir incloure-la com una peça clau, usant-la com a tema final dels seus concerts.
 
Harlem Nocturne  Earle Hagen & Dick Rogers in 1939 arr. Roger Holmes
Concebuda en l'època de les grans Big Band i com el mateix autor confirma, està inspirada per la banda de Duke Ellington. El tema renaixé en la dècada dels 80 quan es va adoptar com a sintonia per a la sèrie televisiva Mike Hammer i posteriorment de la sèrie The New Mike Hammer així com la pel·lícula de Hollywood corresponent. Fins al moment s'han enregistrat més de 500 versions d'aquest tema.
 
Take the 'A' Train  Billy Strayhorn 1939 arr. Roger Holmes
Composició de Billy Strayhorn, ma dreta de Duke Ellington, del qual ell mateix diu en la seua biografia Billy era la meua ma dreta, la meua ma esquerra, els meus ulls al clatell, les meues ones mentals al seu cap i les seues al meu. No és d'estranyar que la peça es convertira ràpidament en una peça clau al repertori ellingtonià. El títol al·ludeix a una línia de metro que connectava el Brooklyn oriental amb Harlem i el nord de Manhattan. Strayhorn la composà després de que Ellington li donara treball a la seua banda. A més de donar-li diners per a desplaçar-se a Nova York, li feu una anotació de com arribar a sa casa en metro, que començava "Take the A Train...".
 
When Sunny Gets Blue Marvin Fisher 1956  arr. Paul Murtha
Aquesta  sensual balada fou escrita per Fisher amb lletra de Jack Segal. En opinió de  la cantant de jazz Callie Cardamon, és una mostra de perfecte maridatge entre música i lletra. Partint d'una melodía increiblement sensual, la lletra la complemta amb un caire profundament carregat de malenconia. També ha estat el títol d'un curt cinematogràfic de Oded Naaman sobre un pianista a la cerca d'esperança, en haver perdut l'habilitat per tocar el piano.
 
All the things you are  Jerome Kern 1939 arr. John Berry
All the Things You Are fou escrita per Jerome Kern i Oscar Hammerstein II per al musical de Broadway "Very Warm for Me," que s'estrenà 1939, convertint-se més tard en un dels estàndards de jazz més populars.  Les versions d'aquest tema són nombrosíssimes. En el nostre àmbit cal remarcar, com a curiositat, la versió interpretada per Nino Bravo sota el títol 'Eres todo cuanto quiero' l'any 1972. Hui en dia figura en la posició nº 2 de la llista d'estàndards a la pàgina web jazzstandards.
 
Doxy Sonny Rollins 1954 arr. Paul Murtha
No hi ha dubte que Sonny Rollins és un dels homenots del jazz, que a més l'ha portat, mitjançant les seues composicions farcides de ritme, a un públic més enllà del amants del jazz. Les seues melodies arrelen amb extremada facilitat en qui les escolta I que sobtadament es troba cantant-les I ballant-les. Això ha fet també que molts dels seus temes constitueixen una eina bàsica per enganxar als músics neòfits en el jazz. Doxy es un estándar composat per Rollins y publicat en gravació per primera vegada en l'álbum de 1954 Bags' Groove, de Miles Davis. Rollins escollí el títol de Doxy per ser el nom d'un aliment untable que els donaven en un hotel anglès durant una gira per Europa. A més ara és el nom del segell discogràfic de Sonny Rollins.
 
Fly Me to the Moon Bart Howard  1954 arr. Roger Holmes
Aquest popular estàndard, creat per Bart Howard l'any 1954, fou popularitzat inicialment en cabarets i posteriorment per Frank Sinatra els anys 60, versió la qual, es va radiar a les missions orbitals de les naus Apollo 10 i 11. Titulada originalment 'In Other Words', aquest títol fou ràpidament eclipsat per l'actual 'Fly Me to the Moon'.
 

Comin' Home Baby!  Ben Tucker 1961 arr. John Berry
El jazz irradia a totes les esferes musicals captant essències I integrant-les. A Comin' Home Baby la fusió es materialitza amb el Rhythm & Blues, creant una atmòsfera jazzística sobre un substrat simple i obstinat de caire bluesià. És una peça musical per a totes les audiències però dotada d'una clara estètica jazzística, amb una energia que agita a l'oient. El tema es convertí amb el temps en un clàssic estàndard jazz-soul molt versionat en diversos contexts musicals.


 



Formación

Antoni Aguilella Baix Santos Aznar Bateria Fco. Blanco Latino Saxos i flauta Vicente Farinós Guitarra David Jiménez Trompeta Wenceslao Martínez Piano Fernando Sierra Saxo alt Jordi Vidal Trombó Vicent Villanueva Saxo tenor